PANORÀMIC
“Panoràmic” és un festival de fotografia, cinema i més que organitza l’escola de fotografia “Grisart”. Promou i incentiva la recerca de nous llenguatges i narratives audiovisuals. Reflexiona i critica la imatge i les noves formes d’aquesta, permetent fer una immersió en diferents entorns visuals. El festival consta de diferents espais/exposicions, situades a Roca Umbert de Granollers, dels quals n’hem visitat set.
i c o n s
ICONS és una exposició de Jojakim Cortis i Adrian Sonderegger, i comissariada per Andrés Hispano. Juguen amb imatges de la història de la fotografia internacional. El duo d’artistes Zuric Cortis i Sonderegger treballa des del 2012 en aquest projecte on construeixen models tridimensionals al seu estudi que recreen aquest fotografies arrelades a la nostra memòria col·lectiva. Ho fan amb bricolatge i utilitzen materials com el paper, el cartró, el cotó, la fusta, el guix… En integrar a les obres l’entorn de l’estudi (materials, estris/instruments, traces del procés…) els artistes ens recorden la barreja de la realitat i aquesta il·lusió que pretenen crear. D’aquesta manera fa qüestionar a l’espectador què és el que podem considerar real i fins a quin punt podem confiar amb les nostres percepcions.
Al tractar-se de fotografies conegudes t’adones encara més de la precisió i semblança de les originals i les recreades. Hi ha molts detalls que de vegades passen desapercebuts però hi ajuden molt: la llum, les ombres, les textures… A més, una de le respostes que devien buscar els artistes és la búsqueda del making-off de les creacions, ja que els processos no estan escrits enlloc. Aquest treball d’observació m’ha fet descobrir tècniques i materials que mai no hauria utilitzat però són claus a l’hora de crear textures o percepcions visuals.
v i o l è n c i a n a t u r a l
Violència natural és una exposició de Mayra Martell, comissariada per Paula Laverde i Laia Casanova. Es tracta una mostra sobre dos projectes, Cerro de Pasco i Ciudad Juárez, que posa en evidència el paisatge fruit de l’explotació d’espais naturals llatinoamericans i els seus resultats estètics i socials. L’exposició és un recorregut visual per la ciutat minera peruana, que actualment està considerada en “emergència ambiental” , forçant els seus habitants a marxar-ne. Aquest projecte ens mostra uns paisatges urbans devastats per haver-se convertit en el camp de batalla dels càrtels de la droga, escenari de feminicidis i de desaparició de persones.
Personalment, m’ha fet reflexionar sobre el consumisme i com aquest, ens porta a situacions com aquestes. El que m’ha impactat més ha estat un vídeo que explica els casos de diverses noies/nenes desaparegudes. Hi ha milers d’històries (moltes d’injustes) que no coneixem, i això m’ha fet sentir impotència al no poder fer res al respecte. Tot i així, indirectament sempre es pot ajudar, i ser-ne conscient és el primer pas. Per això penso que exposar aquest vídeo és una molt bona iniciativa per part de la Mayra.
f o t o l l i b r e s
Somos casi por completo polvo de estrellas és una exposició de fotollibres comissariada per Lucía Morón i María Gutiérrez. Els llibres són d’artistes que treballen des del cos i el paisatge i problemes socials com els desastres ecològics o colonitzacions. S’hi barregen moltes històries (íntimes, fantàstiques, ficcions, fets històrics…) que acaben formant una totalitat amb una única versió: tot es pot vincular en un mateix relat, de diferents maneres, fins i tot incoherents, fins a tornar-se coherents.
Jo ho he viscut com una representació del món on vivim enfocada de moltes maneres diferents. Els llibres m’han fet sentir moltes sensacions i m’han portat a fer diverses reflexions. Per exemple, sobre la manera com l’espècie humana s’apropia de l’espai que habitem (paisatge) i en transforma alguns factors i en conserva d’altres. El fet que molts llibres estaven fet a mà m’han fet sentir les històries més properes. A banda d’això, hi ha llibres que m’ha agradat molt estèticament i m’han proporcionat moltes idees de tècniques i composicions que puc utilitzar en futurs projectes.
e l q u a r t p a i s a t g e
El "Quart Paisatge" és un espai d’exploració del cartell de festival Panoràmic Granollers 2022. A través de les ulleres de realitat virtual, es pot habitar el cartell del festival d’aquesta edició, que s’ha creat utilitzant un programa de desenvolupament de videojocs Unreal Engine. Aquest programa permet, a més de videojocs, crear escenes a temps real per poder exportar imatges, vídeos, o crear apps interactives. A la biblioteca de Roca Umbert hi han instal·lat un espai interactiu on, unes ulleres de realitat virtual, permeten “transitar i explorar” el paisatge virtual del cartell.
És molt impactant trobar-se de cop, en un altre paisatge i poder moure's i explorar, fins a 9 km en aquest cas, sense sortir de la biblioteca.
d e s c o b r e i x l a f à b r i c a !
És una exposició a càrrec de Distòpic (Gerard Toledano) i es tracta d’una intervenció a Roca Umbert Fàbrica de les Arts a partir de la implementació de la realitat augmentada. Els visitants poden observar i descobrir l’entorn modificat amb capes de diferents elements 3D o imatges o vídeos projectats a les parets a través del seu dispositiu mòbil. En aquest cas, els personatges d’un graffiti cobren vida.
És molt interessant com creen una nou món/realitat basant-se en el paisatge “real”, i el fet que sigui un món que només existeix en aparells electrònics. Fa pensar que la tecnologia és una eina molt potent i amb moltes possibilitats, amb la qual podrem crear coses actualment inimaginables (ja que no deixa d’evolucionar).
i n t i m a c y
Bringing Intimacy Into the Landscape és un projecte de Riverboom que ret homenatge al gran mestre del paisatge americà del segle XX: Assel Adams. S’hi mostren diferents paisatges amb una mateixa particularitat: en tots hi ha una persona ensenyant el cul. La finalitat és parlar del conjunt de treballs d’Assel coneguts com el projecte “intimitat”, on Adams es va treure el cul al dessert. En aquesta exposició de l’ha volgut homenatjar amb aquestes imatges, on la culata esdevé central per la construcció i lectura de la imatge. M’ha sorprès perquè des de lluny no m’hi havia fixat i em pensava que eren simplement paisatges i, quan me n'he adonat, he vist que es tracten de creacions molt menys usuals del que pensava. Per altra banda, crec que et fa reflexionar sobre l’ús del cul en l’art i la seva història i perquè el percebem diferent depenent del context (autor, tipus d’obra, on es troba…).
e n v í a m e l a f o t o
Envíame la foto és una exposició de Gadea Burgaz i comissariada per Laia Casanova, Mercè Alsina, Alelí Midelman i Alessandra Monachesi. Es tracta d’un projecte que consisteix en ressaltar el viatge de les imatges a través de correspondències postals. Gadea va enviar un seguit d’imatges a diferents destinataris de Calce, França. Al centre 3C, Calce Culture Contemporaine, a través de tallers, les postals es van barrejar amb fotografies antigues familiars dels habitants del lloc i amb noves fotografies digitals del paisatge de la zona. Les composicions d’aquestes són les que s’exposen en aquest muntatge a Granollers.
És la meva preferida per la seva quotidianitat i el que m'ha fet sentir!
L’exposició està composta per diversos marcs de fusta col·locats de manera que formen una mena de laberint. Les fotografies estan penjades amb la intenció que es puguin llegir per les dues bandes: per una, la fotografia i, per l’altra, l’escrit o dibuix. N’hi ha per tot arreu i estan col·locades a diferents nivells. Des del meu punt de vista, és una disposició molt encertada perquè permet tenir estímuls a quasi tot el voltant i endinsar-te dins del que expliquen les imatges. A més, permet a l’espectador mirar-la des de moltes prespectives diferents, escapant-se de l’exposició de fotografia estàndar. A més, es tracta d’un format d’imatge petit (Din A5 principalment) que fa que t’hagis d’apropar més a la imatge i permet que t’hi sentis més connectada al no haver-hi quasi elements a fora de camp. El fet que siguin postals escrites a mà, donen ressalten la quotidianitat de l’obra, i pot fer que el públic s’hi pugui sentir més reflectit. Aquest factor també ajuda a l’estètica “analògica” o antiga de l’exposició, recuperant les postals i fotografies impreses que són menys habituals en l’actualitat. És molt interessant l’ús de la fotografia com a memòria, carregant-les de significat i permetent que molts moments perdurin.
Aquesta exposició m’ha agradat especialment perquè he pogut sentir les històries de les fotografies i sentir-me part i rodejada d’aquestes. Al ser postals que han viatjat, et transporten al seu origen, i és molt interessant com en un mateix poble hi poden haver situacions tan diferents i com, en l'exposició, se’n reuneixen tantes en un mateix espai. A més, m’ha fascinat pensar tots els secrets que s’amagen darrere aquestes imatges i m’he adonat que la fotografia també et pot proporcionar imaginació i inspiració.
Com a conclusió, visitant aquestes exposicions m’he adonat que els paisatges poden evolucionar de moltes maneres artificialment. La fotografia pot viatjar i explicar milers d'històries, utilitzant tota mena de tècniques i modificacions. Per altra banda, les exposicions m’han ajudat a conèixer nous llenguatges artístics i composicions que em podran ser de gran ajuda per futures idees/creacions.